L’anomenat “Model Barcelona” en l’educació dels nens sords promou la segre-gació educativa per llengua
La direcció del Credac ha iniciat una sèrie de reunions amb els pares de nens sords, agrupant-los per centre i modalitat educativa, addicionals a les que fa cada centre i en les que es dona un dossier informatiu diferent per a cada reunió. Però en tots s’hi inclou un article de Ferran Velasco, director del Credac, publicat a la revista de la FETE-UGT. L’article es titula “Modalitats educatives en l’alumnat amb sordesa: el model Barcelona”
En aquest article destaca la segregació dels nens sords segons l’elecció de modalitat lingüística feta pels pares poc després del diagnòstic. Aquest plantejament de segregació per llengua i de mantenir dos grups estancs es justifica per a que les famílies no s’angoixin. La proposta és inflexible i no preveu ni casos entremig ni canvis en l’evolució del nen, ni d’opinió de les famílies. En canvi, la majoria dels nens que segueixen el model bilingüe no van començar l’escolarització amb aquest model.
El model educatiu general vigent a Catalunya ha fugit d’això. No ha volgut que una primera opció d’idioma (català o castellà) servis per a crear comunitats diferenciades. El model educatiu català és flexible en el començament de l’escolarització i el tipus de reforç, per als nens i també per a les famílies, però té com objectiu evitar comunitats segregades.
L’article descriu els dos models existents a Barcelona. Un model bilingüe on els nens aprenen la llengua oral i la llengua de signes, iniciat fa deu anys amb molt d’esforç, per part de pares, professionals i equips anteriors del Credac i un model només en llengua oral que amb el mateix esforç, ha anat fent un ús òptim de les possibilitats tecnològiques i que ha modificat l’aïllament inicial de molts nens sords en centres d’agrupament on es poden compartir recursos.
Al meu entendre, l’article s’empobreix al reduir les diferències entre els models a opcions “culturals” dels pares, sense més fonament. Es diu: “ ...la discussió sobre la bondat d’una o altre modalitat té marcats components culturals, de forma d’entendre la vida, que depassen el fet científic, educatiu”. No es pot atribuir una visió “científica” des del desconeixement de la llengua de signes.
No sap analitzar que el model bilingüe parteix de que una primera llengua no s’ensenya, s’adquireix de manera natural. El nen sord pot adquirir espontàniament una primera llengua visual i utilitzar-la per a l’adquisició d’altres llengües, orals i escrites. Oblida que independentment del model educatiu, molts dels nens que tenen bona resposta en llengua oral, tenen nivells d’audició previs o residuals que permeten obtenir el màxim de les tecnologies actuals. No té en compte que els nens que van bé només en llengua oral, a més de les restes auditives, tenen un entorn familiar que garanteix l’ús d’aquestes tecnologies tant en complexitat com cost. Aquest oblit, o desconeixement, el vivim de manera negativa els pares que hem arribat al model bilingüe, perquè ignora els esforços que fem i els bons resultats, en desenvolupar el català, castellà i anglès, tant escrits com parlats.
El director del Credac mostra una important limitació quan redueix l’educació dels nens sords a que un model vol que el nen s’esforci a canviar per adaptar-se a la societat, i l’altre vol que la societat s’esforci a adaptar-se per a entendre al nen sord. Diu que: “...la modalitat bilingüe accentua l’exigència a la resta de la societat perquè adapti la manera de dirigir-se a uns alumnes que tenen unes peculiaritats comunicatives”. És molt més complex.
Sovint hem demanat al Credac que faciliti el contacte entre els pares i entre els nens. El director del Credac no vol que les famílies es trobin, perquè com diu a l’article, “Les pressions d’alguns mares/pares sobre altres són totalment explicables. Els que han pres una decisió per al seu fill volen o se senten més segurs si els altres pares prenen la mateixa decisió que ells.” Gràcies per voler protegir als pares de les nostres mateixes males influències, però els pares som gent raonable que sovint hem rebut d’altres pares un consell, una amistat o un bon moment. D’altra banda tant els nostres fills com les famílies s’acaben trobant espontàniament i tots valorem negativament que el Credac segregui i doni dossiers amb informació diferent.
Els pares amb fills sords aprenem de les experiències d’altres pares. Algunes coses les copiem i altres no, però sempre ajuda parlar amb famílies en la mateixa situació. Que això és bo, no ho discuteix ningú i és vàlid per a qualsevol grup en una situació difícil.
En els nostres fills, és encara més evident i la prova és que a partir de l’adolescència, els joves sords és busquen i s’acaben trobant al marge del que pensem els pares.
El Departament d’Educació està d’acord amb això, i com a Associació de Pares n'hem parlat sovint. Correspon al Credac facilitar que els pares és trobin, entre altres coses, perquè tenen l’obligació de custodiar les adreces de les famílies i no les poden cedir ni a associacions ni a empreses. Divuit mesos després de començar la seva feina, la direcció del Credac ha organitzat una primera conferència per als pares. Cal fer molt més i cal fer-ho millor.
Alfons Sort Vidal
Pare d’una nena sorda de 3er ESO i membre de la junta d’APANSCE
Article del director del Credac publicat a la revista de la FETE-UGT
